Arquitectura  Popular Menesa

 
     
 

 “La casa menesa, en ella va abastar-se la família, va tenir la seva identitat dins el verd paisatge i va ser un model d’autosuficiència econòmica, social i agrícola. És la vida i la hisenda transmesa de pares a fills: l’herència.”


 

 Descriure en poques paraules l’arquitectura vernacla de la vall és complicat, no sols per l’abundància de pobles (60 pobles i una trentena de barris), sinó per les moltes i diverses influències de les zones limítrofes. Diguem que cada vall, de les valls que formen Mena, té la seva idiosincràsia.

Aigua abundant, terra per a conrear i una climatologia benigna són els tres pilars que busca l’home per assentar-se en un tros de terra que, en un principi, serà llogarret; després serà poble i, si prospera, arribarà a vil·la com la nostra capital Villasana.

La majoria dels pobles menesos estan assentats a la vora dels rius i rierols, i orientats al sud, mirant la Peña.

Hi ha d’altres, com Artieta, Maltranilla, Ordejón, Bortedo... que gaudeixen d’unes vistes privilegiades al trobar-se en faldes i en petits alterons, situats lluny de les conques fluvials, però protegits dels vents.

Uns s’estenen per la falda com ara Adaruenga, Villasuso, Lorcio... i altres formen una línia horitzontal: Ordejón, Viergol, Concejero...

Els pobles menesos són alguna cosa més que cases de pedra, bonyigues als seus carrerons i vells dormitant a l’escalfor del sol a l’ampit del davant de casa seva.

Tots aquestos poples, aquestes cases no serían res sense els interiors viscuts.

Les estances de les cases menesas, com a qualsevol casa rural, guarden al seu interior un munt d’essències.

   

...Aquella taula de noguera, mig corcada, al passadís, el gerro de colors que no s’acaba de trencar mai; el llum, que es balanceja quan algú es deixa caure a la butaca; i aquell olor a llenya cremada en pujar les escales i el soroll de l’espurneig de la llar de foc... Aquella cadireta al racó de la cuina, al costat del foc baix, on l’àvia dormitava dia rera dia i ara buit per sempre... O aquella vista de la Peña des de la finestra, tants cops viscuda, de vegades amb boira, de vegades amb neu, just allà on Santa Cecília te la seva morada. I qui no ha tafanejat als seus veïns darrera les cortines?

 

   

Aquests i molts d’altres detalls van forjant la personalitat de la casa menesa. Un estil rústic, perllongat de generació en generació amb innovacions arquitectòniques, però on les pedres de la façana no obliden la seva història.

L’interior de la casa menesa es descriu en dues paraules: senzillesa i funcionalitat. En un començament, la casa menesa va ser dissenyada per a desenvolupar activitats agrícoles que més tard van passar a ser ramaderes, per la qual cosa la casa va haver d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Avui queden poques cases on es desenvolupi la ramaderia.

   

Unes són de pedra calcària i altres són de pedra arenosa, amb escassos vanos (arcades?). L’aparell és de carreus a les cantonades, a les vores de les finestres i a les portes; i de maçoneria la resta. Les teulades són a dues o quatre aigües i tenen aspecte petri. Les seves plantes es distribueixen en tres alçades: la planta baixa, amb la quadra i el portal; la segona planta, l’habitatge; i la tercera el paller on s’emmagatzemava l’herba i la palla per alimentar el ramat durant l’hivern.

 

Los materiales :

     En los siglos XIV y XV, el entramado de madera era la construcción más corriente y usual. El entramado permite aligerar la carga de los edificios. La casa con planta baja de mampostería o tapial y encima otra planta de entramado de muros de pequeño grosor facilitando así  la construcción de huecos.
La madera utilizada en los entramados exteriores ha sido el roble. En las casas más pudientes (labradores hidalgos) se utilizó el castaño.

Una vez en el interior de la casa, el roble sigue utilizándose para las vigas. Los muebles macizos se construían con nogal, cerezo, castaño, haya, pino incluso con chopo.

Hay viviendas que por su envergadura, su opulencia y sobre todo por la palmera plantada en el jardín delatan a sus moradores, hablamos de las casas de indianos. El valle cuenta con infinidad de ellas (Artieta, Araduenga, Concejero, Cadagua, Paradores).

 

Las casonas de dueños pudientes ( terratenientes, nobles, dueños de ferrerías...) se encuentran en Villasuso, Maltranilla, Nava, El Berrón, Irús...)

La arquitectura del valle se complementa con todas aquellas edificaciones comunes a los vecinos: lavaderos, fuentes, escuelas, potros de herrar, casas de concejo, iglesias, humilladeros, hornos, ermitas...

 

   
 
 

Ver Valles de Mena

Volver a la página principal